No es marketing, Orgullo es resistencia – Orgullo LGTBIQA+ 2025

El orgullo no es marketing, es resistencia

Este Orgullo 2025 no debe ser una fiesta vacía ni un desfile de marcas y empresas ni una campaña de lavados de cara. Este Orgullo es lucha, es memoria, es fuego, es resistencia. Nacimos para vivir con dignidad y seguiremos gritando hasta que se respete cada vida LGTBIQA+ en cada barrio, en cada escuela, en cada centro de trabajo, en cada frontera.

Reivindicamos la paz, pero no una paz ciega ni cómplice. Reivindicamos la paz como justicia. La paz sin guerras, sin ocupaciones, sin pinkwashing. Es sencillo: queremos que se cumplan los derechos humanos. Mientras bombardean pueblos, destruyen vidas y silencian voces, algunos intentan ondear nuestra bandera para tapar sus crímenes. ¡No en nuestro nombre! El Orgullo es internacionalista y solidario con quienes resisten en Palestina, en el Sáhara y en todas partes, porque sin justicia y sin derechos humanos no hay paz.

Denunciamos unas políticas migratorias inhumanas que condenan a miles a la clandestinidad, la violencia y la muerte. Las personas LGTBIQA+ que huyen de la persecución, del odio, de la violencia sexual y estatal llegan a nuestras fronteras buscando refugio y solo encuentran muros, concertinas, racismo institucional y LGTBIfobia. Exigimos asilo para quienes aman o existen fuera de la norma, protección real y políticas de acogida que pongan la vida en el centro. Basta de fronteras asesinas.

La precariedad nos atraviesa. Las personas trans, binarias y no binarias, las migrantes, las racializadas, las que tienen pluma, seguimos siendo las últimas en la fila y las primeras en ser despedidas. Nos quieren en paro, en silencio, con miedo y sin molestar. Sin embargo, no vamos a aceptar que nos arrebaten el derecho a un futuro digno. Exigimos empleos estables y el cumplimiento de las leyes que, se supone, nos protegen. Porque las TransMariBiBolleras también somos clase obrera y el Orgullo también se defiende en la fábrica, en la oficina, en el campo y en las colas del INEM.

Las aulas tampoco son un espacio seguro. Estudiantes LGTBIQA+ siguen siendo insultadas, golpeadas, empujadas al armario o al suicidio. Y aún hay quienes quieren borrar nuestra existencia de los libros, de los temarios, de las paredes. ¡Basta ya de acoso! Queremos educación pública, feminista y diversa, sin miedo, sin vergüenza.

Gritamos con rabia por nuestras hermanas, hermanes y hermanos trans, las que están, las que fueron, las que vienen, que siguen enfrentando el desprecio, la exclusión y la violencia institucional, médica y laboral. Basta ya de leyes que no se cumplen, de sanidad que no atiende y de trabajos que cierran puertas. La lucha trans es el corazón del movimiento y defenderla es una línea roja. Que lo escuchen claro: no daremos ni un paso atrás.

Nuestro Orgullo es de clase y, por eso, es incómodo. No cabemos en el capitalismo ni en el patriarcado ni en sus campañas de colores. No queremos arcoíris sobre la sangre de nuestros compañeros, compañeras y compañeres de clase. Tampoco discursos vacíos mientras nuestros derechos retroceden. Somos anticapitalistas, feministas, antifascistas y antirracistas. No nos vendemos. Nos organizamos, nos defendemos y nos cuidamos.

Este Orgullo no es decoración; este Orgullo es barricada, es trinchera, es grito colectivo. Lo que no se nombra no existe, pero lo que se grita con fuerza se conquista. Por eso, este Orgullo salimos una vez más a la calle, con las pancartas en alto, con las historias en la piel, con la rabia convertida en ternura, con organización y con memoria, porque sin memoria no hay Orgullo. Por quienes abrieron camino, por quienes lo caminan hoy, por quienes aún no pueden. No queremos sobrevivir: queremos vivir libres, visibles y con dignidad.

Harrotasuna ez da marketina, erresistentzia baizik

2025eko Harrotasun honek ez du izan behar festa huts bat, ez marken eta enpresen desfile bat, ez aurpegia garbitzeko kanpaina bat. Harrotasuna borroka da, memoria da, sua da, erresistentzia da. Duintasunez bizitzeko jaio ginelako, eta oihuka jarraituko dugu harik eta LGTBIQA+ bizitza bakoitza errespetatzen den arte auzo bakoitzean, eskola bakoitzean, lantoki bakoitzean, herrialde bakoitzean.

Bakea aldarrikatzen dugu, baina ez bake itsua eta konplizea. Bakea justizia gisa aldarrikatzen dugu: bakea gerrarik gabe, okupaziorik gabe, pinkwashingik gabe. Erraza da: giza eskubideak betetzea nahi dugu. Herriak bonbardatzen, bizitzak suntsitzen eta ahotsak isilarazten dituzten bitartean, batzuk gure bandera astintzen saiatzen dira beren krimenak estaltzeko. Ez gure izenean! Harrotasuna internazionalista eta solidarioa da Palestinan, Saharan, leku guztietan irauten dutenekin. Justiziarik eta Giza Eskubiderik gabe ez dagoelako bakerik.

Milaka pertsona klandestinitatera, indarkeriara eta heriotzara kondenatzen dituzten migrazio-politika ankerrak salatzen ditugu. Jazarpenetik, gorrototik, sexu-indarkeriatik eta estatu-indarkeriatik ihes egiten duten LGTBIQA+ pertsonak gure mugetara iristen dira babes bila, eta harresiak, kontzertinak, arrazismo instituzionala eta LGTBIfobia baino ez dituzte aurkitzen. Asiloa eskatzen dugu, arauz kanpo maite direnentzat, benetako babesa eta bizitza zentroan jarriko dituzten harrera-politikak.

Prekarietateak zeharkatzen gaitu. Trans bitarrak eta ez bitarrak, migratzaileak, arrazializatuak, luma dutenak… ilaran azkenak izaten jarraitzen dugu, eta kaleratuak izaten lehenak. Langabezian nahi gaituzte, isilik, beldurrez, trabarik egin gabe. Baina ez dugu onartuko etorkizun duin baterako eskubidea kentzea. Enplegu egonkorrak eskatzen ditugu, babesten gaituzten legeak betetzea. TransMariBiBollerak ere langile klasea garelako. Harrotasuna INEMen, lantegietan, bulegoetan, landetan eta ilaretan ere defendatzen delako.

Ikasgelak ere ez dira espazio segurua. LGTBIQA+ ikasleak iraintzen, kolpatzen, armairura bultzatzen edo beren buruaz beste egiten jarraitzen dute. Eta bada oraindik gure existentzia liburuetatik, gai-zerrendetatik, hormetatik ezabatu nahi duenik. Jazarpenik ez. Hezkuntza publikoa, feminista eta askotarikoa nahi dugu, beldurrik gabe, lotsarik gabe.

Eta amorruz oihukatzen dugu gure ahizpa, anaia eta anaia transen alde: daudenak, izandakoak, datozenak. Mespretxuari, bazterketari, indarkeria instituzionalari, medikuari eta laboralari aurre egiten jarraitzen dutelako. Izan ere, aski dira betetzen ez diren legeak, artatzen ez duen osasuna, ateak ixten dituzten lanak. Trans borroka mugimenduaren bihotza da, eta defendatzea marra gorria da. Argi entzun dezatela: ez dugu atzerapausorik emango.

Gure Harrotasuna klasekoa da, eta horregatik da deserosoa. Kapitalismoan, patriarkatuan eta kolore-kanpainetan ez gara sartzen. Ez dugu gure ikaskideen odolean ostadarrik nahi, ezta diskurtso hutsik ere, gure eskubideak atzera doazen bitartean. Antikapitalistak gara, feministak, antifaxistak, anti-arrazistak. Ez dugu geure burua saltzen. Antolatzen ari gara. Geure burua defendatzen dugu. Elkar zaintzen dugu.

Harrotasun hau ez da dekorazioa, barrikada da, oihu kolektiboa da. Izan ere, izendatzen ez dena ez da existitzen, baina indarrez oihukatzen dena konkistatu egiten da. Horregatik, Harrotasun honetan, berriz ere kalera aterako gara, pankartak gora, istorioak azalean, amorrua samurtasun bihurtuta, antolaketarekin eta memoriarekin, memoriarik gabe ez baitago Harrotasunik. Bidea ireki zutenengatik. Gaur oinez doazenengatik. Oraindik ezin dutenengaitik. Ez dugulako bizirik iraun nahi: aske, agerian eta duintasunez bizi nahi dugu.

L’orgull no és màrqueting, és resistència

Aquest Orgull 2025 no ha de ser una festa buida, ni una desfilada de marques i empreses, ni una campanya de rentada d’imatge. Aquest Orgull és lluita, és memòria, és foc, és resistència. Perquè vam néixer per viure amb dignitat, i continuarem cridant fins que es respecti cada vida LGTBIQA+ a cada barri, a cada escola, a cada centre de treball, a cada frontera.

Reivindiquem la pau, però no una pau cega ni còmplice. Reivindiquem la pau com a justícia: la pau sense guerres, sense ocupacions, sense pinkwashing. És senzill: volem que es compleixin els Drets Humans. Mentre bombardegen pobles, destrueixen vides i fan callar veus, alguns intenten onejar la nostra bandera per tapar els seus crims. No en el nostre nom! L’Orgull és internacionalista i solidari amb qui resisteix a Palestina, al Sàhara, arreu del món. Perquè sense justícia i drets humans no hi ha pau.

Denunciem unes polítiques migratòries inhumanes que condemnen milers de persones a la clandestinitat, la violència i la mort. Les persones LGTBIQA+ que fugen de la persecució, de l’odi, de la violència sexual i estatal, arriben a les nostres fronteres cercant refugi i només troben murs, ganivetes, racisme institucional i LGTBIfòbia. Exigim asil per a qui estima o existeix fora de la norma, protecció real i polítiques d’acollida que posin la vida al centre. Prou de fronteres assassines.

La precarietat ens travessa. Les persones trans binàries i no binàries, les migrants, les racialitzades, les que tenen ploma… continuem sent les últimes de la fila i les primeres a ser acomiadades. Ens volen a l’atur, en silenci, amb por, sense molestar. Però no acceptarem que ens prenguin el dret a un futur digne. Exigim feines estables, el compliment de les lleis que suposadament ens protegeixen. Perquè les TransMariBiBolleres també som classe treballadora. Perquè l’orgull també es defensa a la fàbrica, a l’oficina, al camp i a les cues del SOC.

Les aules tampoc són un espai segur. Les estudiants LGTBIQA+ continuen sent insultades, agredides, empeses a l’armari o al suïcidi. I encara hi ha qui vol esborrar la nostra existència dels llibres, dels temaris, de les parets. Prou d’assetjament. Volem educació pública, feminista i diversa, sense por, sense vergonya.

I cridem amb ràbia per les nostres germanes, germanes i germans trans: les que hi són, les que van ser, les que vindran. Perquè continuen enfrontant el menyspreu, l’exclusió, la violència institucional, mèdica i laboral. Perquè ja n’hi ha prou de lleis que no es compleixen, de sanitat que no atén, de feines que tanquen portes. La lluita trans és el cor del moviment, i defensar-la és una línia vermella. Que ho escoltin clar: no farem ni un pas enrere.

El nostre Orgull és de classe, i per això incomoda. No hi cabem en el capitalisme, ni en el patriarcat, ni en les seves campanyes de colors. No volem arc de Sant Martí sobre la sang dels nostres companys i companyes de classe, ni discursos buits mentre els nostres drets retrocedeixen. Som anticapitalistes, feministes, antifeixistes, antiracistes. No ens venem. Ens organitzem. Ens defensem. Ens cuidem.

Aquest Orgull no és decoració, és barricada, és trinxera, és crit col·lectiu. Perquè allò que no s’anomena no existeix, però allò que es crida amb força es conquista. Per això, aquest Orgull sortim un cop més al carrer, amb les pancartes ben amunt, amb les històries a la pell, amb la ràbia convertida en tendresa, amb organització i amb memòria, ja que sense memòria no hi ha Orgull. Per qui van obrir camí. Per qui el camina avui. Per qui encara no pot. Perquè no volem sobreviure: volem viure lliures, visibles i amb dignitat.

L’orgull no és màrqueting, és resistència

Aquest Orgull 2025 no ha de ser una festa buida, ni una desfilada de marques i empreses, ni una campanya de rentades de cara. Aquest Orgull és lluita, és memòria, és foc, és resistència. Perquè vam nàixer per a viure amb dignitat, i continuarem cridant fins que es respecte cada vida *LGTBIQA+ en cada barri, en cada escola, en cada centre de treball, en cada frontera.

Reivindiquem la pau, però no una pau cega ni còmplice. Reivindiquem la pau com a justícia: la pau sense guerres, sense ocupacions, sense *pinkwashing. És senzill: volem que es complisquen els Drets Humans. Mentre bombardegen pobles, destrueixen vides i silencien veus, alguns intenten onejar la nostra bandera per a tapar els seus crims. No en el nostre nom! L’Orgull és internacionalista i solidari amb els qui resisteixen en Palestina, al Sàhara, a tot arreu. Perquè sense justícia i Drets Humans no hi ha pau.

Denunciem unes polítiques migratòries inhumanes que condemnen a milers a la clandestinitat, la violència i la mort. Les persones *LGTBIQA+ que fugen de la persecució, de l’odi, de la violència sexual i estatal, arriben a les nostres fronteres buscant refugi i només troben murs, *concertinas, racisme institucional i LGTBI-fòbia. Exigim asil per als qui estimen o existeixen fora de la norma, protecció real, i polítiques d’acolliment que posen la vida en el centre. N’hi ha prou de davanteres assassines.

La precarietat ens travessa. Les persones trans binàries i no binàries, les migrants, les racialitzades, les que tenen ploma… continuem sent les últimes en la fila i les primeres a ser acomiadades. Ens volen en atur, en silenci, amb por, sense molestar. Però no acceptarem que ens arrabassen el dret a un futur digne. Exigim ocupacions estables, el compliment de les lleis que se suposa que ens protegeixen. Perquè les *TransMariBiBolleras també som classe obrera. Perquè l’orgull també es defensa a la fàbrica, en l’oficina, en el camp i en les cues de l’INEM.

Les aules tampoc són un espai segur. Estudiants *LGTBIQA+ continuen sent insultades, colpejades, espentades a l’armari o al suïcidi. I encara hi ha qui vol esborrar la nostra existència dels llibres, dels temaris, de les parets. Ja n’hi ha prou d’assetjament. Volem educació pública, feminista i diversa, sense por, sense vergonya.

I cridem amb ràbia per les nostres germanes, agermanes i germans trans: les que estan, les que van ser, les que venen. Perquè continuen enfrontant el menyspreu, l’exclusió, la violència institucional, mèdica i laboral. Perquè ja n’hi ha prou de lleis que no es compleixen, de sanitat que no atenen, de treballs que tanquen portes. La lluita trans és el cor del moviment, i defensar-la és una línia roja. Que ho escolten clar: no donarem ni un pas arrere.

El nostre Orgull és de classe, i per això és incòmode. No cabem en el capitalisme, ni en el patriarcat, ni en les seues campanyes de colors. No volem arc de Sant Martí sobre la sang dels nostres companys, companyes i *compañeres de classe, ni discursos buits mentre els nostres drets retrocedeixen. Som anticapitalistes, feministes, antifeixistes, antiracistes. No ens venem. Ens organitzem. Ens defensem. Ens cuidem.

Aquest Orgull no és decoració, és barricada, és trinxera, és crit col·lectiu. Perquè el que no es nomena no existeix, però el que es crida amb força es conquista. Per això, aquest Orgull, eixim una vegada més al carrer, amb les pancartes enlaire, amb les històries en la pell, amb la ràbia convertida en tendresa, amb organització i amb memòria ja que sense memòria no hi ha Orgull. Pels qui van obrir camí. Pels qui ho caminen hui. Pels qui encara no poden. Perquè no volem sobreviure: volem viure lliures, visibles i amb dignitat.

O orgullo non é Marketing, é resistencia.

Este Orgullo 2025 non debe ser unha festa baleira, nin un desfile de marcas e empresas, nin unha campaña de lavados de cara. Este Orgullo é loita, é memoria, é lume, é resistencia. Porque nacemos para vivir con dignidade, e seguiremos berrando ata que se respecte cada vida LGTBIQA+ en cada barrio, en cada escola, en cada centro de traballo, en cada fronteira.

Reivindicamos a paz, pero non unha paz cega nin cómplice. Reivindicamos a paz como xustiza: a paz sen guerras, sen ocupacións, sen pinkwashing. É sinxelo: queremos que se cumpran os Dereitos Humanos. Mentres bombardean pobos, destrúen vidas e silencian voces, algúns tentan ondear a nosa bandeira para tapar os seus crimes. Non no noso nome! O Orgullo é internacionalista e solidario con quen resiste en Palestina, no Sáhara, en todas partes. Porque sen xustiza e Dereitos Humanos non hai paz.

Denunciamos unhas políticas migratorias inhumanas que condenan a miles á clandestinidade, a violencia e a morte. As persoas LGTBIQA+ que foxen da persecución, do odio, da violencia sexual e estatal, chegan ás nosas fronteiras buscando refuxio e só atopan muros, concertinas, racismo institucional e LGTBIfobia. Esiximos asilo para quen ama ou existen fóra da norma, protección real, e políticas de acollida que poñan a vida no centro. Basta de fronteiras asasinas.

A precariedade atravésanos. As persoas trans binarias e non binarias, as migrantes, as racializadas, as que teñen pluma… seguimos sendo as últimas na fila e as primeiras en ser despedidas. Quérennos en paro, en silencio, con medo, sen molestar. Pero non imos aceptar que nos arrebaten o dereito a un futuro digno. Esiximos empregos estables, o cumprimento das leis que se supón que nos protexen. Porque as TransMariBiBolleras tamén somos clase obreira. Porque o orgullo tamén se defende na fábrica, na oficina, no campo e nas colas do INEM.

As aulas tampouco son un espazo seguro. Estudantes LGTBIQA+ seguen sendo insultadas, golpeadas, empuxadas ao armario ou ao suicidio. E aínda hai quen quere borrar a nosa existencia dos libros, dos temarios, das paredes. Xa abonda de acoso. Queremos educación pública, feminista e diversa, sen medo, sen vergoña.

E berramos con rabia polas nosas irmás e irmáns trans: as que están, as que foron, as que veñen. Porque seguen enfrontando o desprezo, a exclusión, a violencia institucional, médica e laboral. Porque xa abonda de leis que non se cumpren, de sanidade que non atenden, de traballos que pechan portas. A loita trans é o corazón do movemento, e defendela é unha liña vermella. Que o escoiten claro: non daremos nin un paso atrás.

O noso Orgullo é de clase, e por iso é incómodo. Non cabemos no capitalismo, nin no patriarcado, nin nas súas campañas de cores. Non queremos arco da vella sobre o sangue dos nosos compañeiros, compañeiras e compañeires de clase, nin discursos baleiros mentres os nosos dereitos retroceden. Somos anticapitalistas, feministas, antifascistas, antirracistas. Non nos vendemos. Organizámonos. Defendémonos. Coidámonos.

Este Orgullo non é decoración, é barricada, é trincheira, é berro colectivo. Porque o que non se nomea non existe, pero o que se berra con forza conquístase. Por iso, este Orgullo, saímos unha vez máis á rúa, coas pancartas no alto, coas historias na pel, coa rabia convertida en tenrura, con organización e con memoria xa que sen memoria non hai Orgullo. Por quen abriu camiño. Por quen o camiña hoxe. Por quen aínda non pode. Porque non queremos sobrevivir: queremos vivir libres, visibles e con dignidade.

Nun ye propaganda. L’arguyu ye resistencia

Esti Arguyu 2025 nun pue ser una folixa vacía, nin un desfile de marques y empreses, nin una campaña de llaváu de cara. Esti Arguyu ye llucha, ye memoria, ye fueu, ye resistencia. Porque nacimos pa vivir con dignidá, y vamos siguir glayando hasta que se respete caúna de les vides LGTBIQA+ en cada barriu, en cada escuela, en cada centru de trabayu, en cada frontera.

Reivindicamos la paz, pero non una paz ciega nin cómplice. Reivindicamos la paz como xusticia: una paz ensin guerres, ensin ocupaciones, ensin pinkwashing. Ye bien fácil: queremos que se cumplan los Derechos Humanos. Mentanto bombardeen pueblos, destrúin vides y silencien voces, dalgunos intenten ondear la nuesa bandera pa tapar los sos crímenes. ¡Non en el nuesu nome! L’Arguyu ye internacionalista y solidariu con quien resisten en Palestina, nel Sáḥara, en tolos llugares. Porque ensin xusticia y Derechos Humanos nun hai paz.

Denunciamos unes polítiques migratories inhumanes que condenen a miles de persones a la clandestinidá, la violencia y la muerte. Les persones LGTBIQA+ que fuxen de la persecución, del odiu, de la violencia sexual y estatal, lleguen a les nueses fronteres buscando abellugu y solo alcuentren murios, cuchilles, racismu institucional y LGTBIfobia. Esiximos asilu pa quien amen o esistan fora de la norma, proteición real, y polítiques d’acoyida que pongan la vida nel centru. ¡Basta de fronteres asesines!

La precariedá atraviesa les nueses vides. Les persones trans binaries y non binaries, les migrantes, les racializaes, les que tienen pluma… seguimos siendo les últimes na filera y les primeres en ser despidíes. Quierennos en paru, callaes, con mieu, ensin estorbar. Pero nun vamos dexar que mos arrebaten el drechu a un futuru dignu. Esiximos emplegos estables, el cumplimientu de les lleis que se supone que nos protexen. Porque les TransMariBiBolleres tamién somos clas obrera. Porque l’arguyu tamién se defende na fábrica, na oficina, nel campu y nes coles del INEM.

Les aules tampoco son un espaciu seguru. Estudiantes LGTBIQA+ siguen siendo insultaes, agredíes, empobinaes al armariu o al suicidiu. Y entá hai quien quier esborrar la nuestra esistencia de los llibros, de los temarios, de les parés. ¡Basta d´ acosu! Queremos educación pública, feminista y diversa, ensin mieu, ensin vergoña.

Y gritamos con rabia poles nueses hermanes, hermanes y hermanos trans: les que tán, les que fueron, les que vienen. Porque siguen enfrentando’l despreciu, la esclusión, la violencia institucional, médica y llaboral. Porque hai munches lleis que nun se cumplen, sanidá que nun les atiende, trabayos que zarren puertes. La llucha trans ye’l coral del movimientu, y defendela ye una llínea colorada. Que lo escuchen claro: nun vamos dar nin un pasu tras.

El nuesu Arguyu ye de clase, y por eso resulta incómodu. Nun cabemos nel capitalismu, nin nel patriarcáu, nin nes sos campañes de colores. Nun queremos arcoíris sobre el sangre de les nueses compañeres de clase, nin discursos vacíos mientres reculen los nuesos drechos. Somos anticapitalistes, feministes, antifascistes, antirracistes. Nun mos vendemos. Organizámonos. Defendémonos. Curíamonos.

Esti Arguyu nun ye decoración, ye barricada, ye trincheria, ye un glayar colectivu. Porque lo que nun se noma, nun esiste; pero lo que se glaya con fuercia, conquístase. Por eso, esti Arguyu, salimos una vegada más a la cai, coles pancartes n´altu, coles hestories na piel, cola rabia tresformada en ternura, con organización y cola memoria, porque ensin memoria nun hai Arguyu. Poles que abrieron camín. Poles que lo caminen güei. Poles que entá nun pueden. Porque nun queremos sobrevivir: queremos vivir llibres, visibles y con dignidá.